Secretariat Permanent

Tel: +34 93 553 89 58

sportcountries@gencat.cat

© Generalitat de Catalunya 2008

Pierre-Olaf SCHUT, CRIES, Lyon, França
Sebastien BERNIS, Corps et Culture (Body and Culture), Montpellier, France

L'activitat física en plena natura, o esports en el medi natural, agrupen un gran nombre d'activitats caracteritzades, segons el Sr. Bouet , per la seva referència fonamental als elements de la natura. Tot i que P. Parlebas afirma que aquestes activitats es desenvolupen en un "medi incert", nosaltres mostrarem que es practiquen en un entorn específic. Aquesta comunicació té com a objectiu determinar la importància d'integrar característiques geomorfològiques a la definició de país esportiu, quan aquest terme s'utilitza per referir-se als esports en el medi natural. En efecte, defensem la hipòtesi de que existeix una contingència entre la distribució dels espais on es practiquen determinades activitats i les característiques físiques de l'entorn.

El Sr. Bouet ja va fer una classificació específica dels practicants d'aquestes disciplines a l'entorn: "la referència a l'element implicat fa fàcil la possibilitat de classificar-los (esports en el medi natural). Però caldria que no desconeguéssim que, en tant que moltes especialitats fan referència al mateix element, aquestes estableixen àmbits molt diferents i sempre singulars, en funció dels aspectes que les mateixes especialitats s'apropien i dels mitjans que utilitzen".

El nostre estudi sobre els diferents llocs per la pràctica de l'espeleologia, l'esquí, del surf i de l'alpinisme a França, Espanya, Itàlia i Suïssa ha recollit un bon nombre de concentracions de llocs de pràctica esportiva. Per exemple, el surf es practica a tota la costa de l'Atlàntic (França i Espanya). El massís de Vanoise (França i Itàlia) amaga algunes de les més grans estacions d'esquí.

Aquestes concentracions dels espais corresponen escrupolosament a les característiques físiques específiques de les especialitats estudiades. Aquestes característiques són, d'ordre oceanogràfic en el cas del surf, geològiques per al'espeleologia, climàtiques i geomorfològiques per l'alpinisme i l'esquí. Com exemple, l'espeleologia es practica gairebé exclusivament a les regions kàrstiques de la serralada Cantàbrica (Espanya), del Jura (França i Suïssa) o del Vercors (França). L'alpinisme requereix muntanyes d'una determinada altitud en les quals subsisteixen glaceres mil·lenàries com la del massís del Mont Blanc (França i Itàlia) o l'Oberland (Suïssa). Les diferents concentracions de llocs corresponen a països esportius, específics per a cada activitat i delimitats per una unitat geomorfològica.

Ens adonem, que tal com ho havia predit Pierre de Coubertin, la geografia de l'esport no correspon a la geografia política en la mesura que nombrosos països que hem pogut identificar estan a la vegada en dos, i fins i tot tres països polítics. Per tant, el nostre treball confirma que els països esportius poden definir-se amb independència de les nacions. També ens mostra, que dins del marc de les activitats a la natura, la delimitació dels països esportius és específica per a cada especialitat en tant que la seva pràctica depèn de les seves característiques. A més a més, la delimitació específica per a l'activitat física dels esports en el medi natural ve determinada per criteris de naturalesa geomorfològica.